Com hauria de canviar, si és que ho ha de fer, l'escola en la societat de la informació i la comunicació?

Fins fa realment poc, l'escola era l'institució on s'ensenyava i s'aprenia . El mestre era el transmissor de coneixements i els alumnes uns receptors passius que rebien els continguts dissenyats, preparats i programats pels educadors.

Actualment, però, els mitjans de comunicació, sobretot Internet, realitzen la funció informativa de manera molt més àmplia de la que un mestre pot oferir. L'escola no pot competir amb aquesta gran xarxa. Per tant és evident que en front d'aquests grans canvis socials, s'hagi de qüestionar el nou rol de l'escola.

Tots els canvis són lents, però aquest canvi cap a l'era de la informació s'està produint ràpidament i l'escola no pot quedar-se enrera. No només està canviant la manera de viure, sinó també la manera de pensar. Les noves tecnologies ens ofereixen la possibilitat de processar, emmagatzemar , recuperar i comunicar informació amb independència de la distància, del temps i de la quantitat i qualitat d'informació.

Els processos d'ensenyament i aprenentatge han d'incorporar les TAC , però no com a manera de simple substitució dels llibres de text. La seva utilització als centres docents hauria de complementar tot el procès de canvi de cultura educativa. S'han d'establir nous entorns d'aprenentatge. Caldrà redefinir el paper del mestre cap a un entorn d'acompanyament, d'orientació i guiatge dels seus alumnes.

L'escola ha de proporcionar eines i estratègies per a destriar les informacions rebudes, tot potenciant l'esperit crític de l'infant.

Cal una alfabetització a nivell tecnològic, proporcionar estratègies d'autoformació als alumnes, ja que la formació haurà de ser continua i permanent al llarg de la vida.

Centres escolars que s'adaptin al ritme de treball personal i que permetin la construcció cooperativa del coneixement, reforçant la cohesió social tot treballant la comunicació i intercanvi per aprendre a viure junts en les noves tipologies de societats culturals. Per tant, cal deixar de posar èmfasi en els continguts, per tal de potenciar les competències de comunicació i de relació.

Educar als infants cap a la iniciativa, la motivació per l'èxit, l'adaptabilitat, el lideratge, l'empatia... en resum cap a les capacitats que es necessitaran (ja es necessiten) per fer una societat més justa i equilibrada.

"Ni sis Claus" d'Isabel Olesti

Avui, tot dinant a l'estació de bus de Vic, he llegit l'article de l'escriptora Isabel Olesti al diari Avui. Semblava que estava llegint el meu propi diari, jo també, com ella, vaig veure el partit del Madrid-Barça a un bar de poble, concretament al Bar Nou, de Santa Eulàlia de Puigoriol, i també era la primera vegada que mirava un partit de futbol a un bar. (Això no és ben cert, de petita si volia mirar la tele ho havia de fer a la tele del bar de casa, ja que al pis no n'hi havia). I em vaig enganxar, vaig disfrutar com mai m'hauria pensat que disfrutaria veient jugar futbol per la tele, jo, que ni tant sols anava a veure el meu fill quan jugava, o si no em podia escapar de portar-li amb el cotxe.. m'emportava un llibre per llegir. I a partir d'aquell dia, he vist els altres tres partits del Barça i amb tots m'ho he passat bé.

A veure com anirà a Roma, si puc, també el vull anar a veure al bar, i així ja podré dir que en Pep Guardiola m'ha fet canviar una mica.

I a més a més... és guapo el tio!

Obres a Cal Basibé

Avui han començat els paletes a treballar a Cal Basibé. No us podeu imaginar quina il.lusió em fa. D'aquí poc més de dos mesets viuré a Sant Martí. La casa necessita reformes, ara d'entrada només farem les que la butxaca ens permeti anar pagant, però m'imagino el resultat final, amb els anys i panys... i visualitzo un Cal Basibé acollidor, viscut, amb molt caliu. Tinc moltes ganes de viure a la casa de la meva família. Em tramet força, energia, sento que estic seguint un camí que he escollit, que ho faig per mi, i alhora em sento egoïsta i generosa.
Està bé tenir un bocí de felicitat de tant en tant!

Generació Einstein

Acabo d'arribar de veure en Pol, el fill d'una parella amiga, que fa 15 dies va néixer. La setmana passada també va arribar al món en Yacu, el fill d'una altre amiga.

Els meus fills, són de l'anomenada generació Einstein, que utilitzen els seus coneixements amb creativitat. No sé... tantes vegades penso que els ha tocat viure en una mala època, han nascut en temps d'opulència, han tingut de tot i més i ara.. qué ténen? Estudis, però feina no. Impossible tenir vivenda pròpia ni que sigui de lloguer. Valors ? sí, però no potser els que nosaltres hauriem volgut. Una temporada "durilla" per a ells. I per a nosaltres, els pares, que ja tenim prou feina en sobreviure i l'espectativa de tenir a casa fills permanenment adolescents no m'acaba de fer el pes, que voleu que us digui?

Però és veritat que em crec això de la generació Einstein, són més sociables, sense deixar de ser fidels en ells mateixos, l'amistat i la família ténen un valor important per a ells. El present és el que compta, ser feliços és el seu objectiu, no són massa ambiciosos, però saben com emprar els medis per aconseguir els seus propòsits. La disciplina i la responsabilitat no són de cap manera els seus punt forts, ara bé, la seva capacitat d'adaptació hi pot ajudar. I sobretot, el més important per a mi, és que creuen en el futur, es veuen capaços de menjar-se el món i segurament així serà. Què passarà quan aquesta generació digital arribi a la "majoria d'edat" i estigui integrada en el món laboral i polític? Posem'hi un xic d'optimisme.

El nom correcte

Ara ja gairebé és un fet que aquest estiu m'instal·laré definitivament a Cal Basibé. Deixaré la casa de Roda de Ter, i em podré permetre fer realitat el vell somni de viure a Sant Martí d'Albars. La meva família, els meus pares i els meus germans són excepcionals, han permés que els meus desitjos siguin realitat i deixen que Cal Basibé sigui la meva llar. Segurament l'hivern vinent ja no hi farà tant fred, ja hi tindrem calefacció. Hi farem les reformes que ens permetin les butxaques.
Cal Basibé, s'hauria d'escriure Cal Bassiber, suposo, o inclús Cal Baciver, (etimologicament el meu pare sempre m'ha dit que el nom de casa seva prové del baciver, el pastor encarregat de la baciva) Ara potser haurem de rumianr-hi en el nom correcte..... però l'Agustí diu que no, que sempre hem vist Basibé, i que així s'ha de quedar. Què en penseu?

Un altre cap de setmana diferent

Sevilla, dissabte 21 de febrer de 2009 a dos quarts d'onze del matí. Inici d'un altre cap de setmana diferent. Gairebé tres dies per disfrutar de la capital andalusa. A més un cap de setmana ideal, deixant de banda carnavals, i altres històries, que a mi em venen una mica grans, ja que jo ja m'he fet gran. Per això, ideal desconectar de tot i no pensar en res més que disfrutar de tots els racons de Sevilla.
Dilluns, 23 de febrer de 2009, un quart d'onze del vespre a Prats de Lluçanés, fa fresca. Ganes d'arribar a casa, a Roda, una dutxadeta i a dormir al meu no-llit de sempre. No explicaré res de Sevilla, aquesta ciutat em té el cor robat, només deixo alguna imatge. I fins aviat. Hi tornaré. I segurament que tornaré a caminar tant com aquests dies. No tinc record d'haver caminat tant els altres cops que hi havia estat, però si que tenia record de molta calor, i aquest cap de setmana l'oratge, com diu en Paco, era perfecte.

Cap de setmana "especial"

Aquest cap de setmana l'hem passat a l'Hospital General de Vic, amb l'avi Joan, que va caure de la cadira de rodes i semblava que s'havia trencat el fèmur... semblava o sembla, que encara no ens han assegurat res, però ja té l'alta.
Per desgràcia, m'han tocat passar moltes hores, dies a l'hospital de Vic, i realment sempre m'havia semblat un bon hospital, però aquests quatre dies..han sigut tant heavys que no s'aguanten per enlloc. No cal que ara en faci una crònica detallada, que a més seria massa parcial. Vaig aprofitar el diumenge per llegir el llibre L'antropòleg Innocent, on en Nigel Barley explica el seu testimoni de l'estada entre els Dowayos, al Camerun. Realment alguna de les coses que ens van passar a l'hospital, en ple segle XXI han estat més surrealistes que les experiències de l'antropòleg entre els Dowayos.
Diu l'autor: "A la societat primitiva, el coneixement rarament és a l’abast de tothom; més aviat pertany a cada persona. Un home és propietari del seu coneixement. Ha pagat per aconseguir-lo i seria una bestiesa donar-lo a algú antre sense cobrar res, de la mateixa manera que no donaria les seves filles sense cobrar res."
Nosaltres estem a la civilització de la informació, el coneixement està a l'abast de tothom, però a voltes tanta informació i tant coneixement provoquen l'efecte contrari. Tot es deshumanitza , amb l'agreujant que al final estàs tan perdut en mig d'un hospital del segle XXI com en una tribu del centre d'Àfrica, o més.